Oïda dels bebés

El oïda en bebés de 0 a 6 mesos.

Tú no l'has sentit encara, però en bebé ha estat escoltante durant tot l'embaràs. Ha escoltat el constat batec del teu cor. Tot això abans de nàixer.

Els bebé reconeix la teua veu i el seu so el tranquil·litaza. Els bebés estan programats per a prestar atenció a la veu humana. Coneix tots els detalls sobre el sentit de l'oïda en bebés de 0 a 6 mesos.

Durants el part els bebés poden eixir un poc alterats perquè pot quedar un poc de líquid amniòtic que pot tardar uns quants dies a absorbir-se.

Quan el bebé es troba als braços de sa mare, aquest es tranqul·litza amb el teu cor i quan parles el xiquet mou els ulls cap el so de la teua veu. El bebé reconeix més la veu de la mare a causa de l'embaràs, per la qual cosa, el pare deu parlar-li perquè este acabe reconeixent la seua veu.

El llindar d'audició d'un xiquet de bolquers és uns 40 o 50 decibles major que el d'un adult, la qual cosa significa que senten els son alts i en resposta a ells poden sobresaltar-se, plorar, contindre la respiració o deixar de menjar durant un moment.

Els bebés i la música.
La música afecta l'estat d'anim dels adults i també al des bebés. Una melodia lenta els tranquil·litza i els ajuda a preparar-se per a dormir. Una cançó alegra animara a ballar a la mare amb el xiquet en braços. Com el bebé naix amb el sentir de l'oïda molt desarrollat es capaç d'apreciar els sons més complexos de la música. com les pautes sonores  i els ritmes de la música clàssica estan més prop de la melodia de la veu humana que altres tipus de música, els bebés la prefereixen.

El sentit de la vista en els resent nascut

Com veu el xiquet resent nascut?
Podem veure el seu reflex d'orientació el bebé girarà el cap cap al focus de lluminositat (excepte si és tan intens que li molesta, com els molestaria als adults). També el reflex fotomotor, que consistix en el fet que les pupil·les es contrauen quan són il·luminades. El resent nascut és capaç de veure objectes en una extensió de 20 a 30 centímetres i problablement en una escala de blanc, negre i grisos. Un dels primers estímuls visuals que el nounat serà capaç d'interpretar és el rostre de la mare. A més, començarà a associar eixe rostre a una sèrie de sensacions que li podem fer plaents: 
-La veu.
-El tacte.
-Les carícies.
-La calor.
-La sacietat de fam.

A les dos setmanes d'edat mostra interés pels objectes allargats i contrastats amb el fons, és a dir, diferenciats quan el color i lluminositat. El rostre humà reunix estes característiques, per això es fixarà especialment en les cares de què li rodegen.

Es pensa que un dels colors que més li atrau en estes primeres setmanes de vida, tal vegada perquè siga dels primers que comença a discernir, és el roig. Com en estos moments no aconseguix a veure amb claretat, és habitual que encreuament els ulls en una mirada estràbica que ve i desapareix de seguida , ja que no pot enfocar els dos ulls al temps en el mateix lloc. Cap al final del primer mes de vida, el bebé començarà a mostrar un cert interés per l'entorn, encara que la seua atenció se circumcriu a una radi molt limitat i durant un curt periode de temps.

Curiositats del gust.

Curiositats del gust.

• La llengua humana messura uns 10 centimetres de longitud.
• El cervell pot habituar-se als olors, inclús als més horribles. Simplement desconecta i cessen de percebre.
• El nostre olfacte es fa més dèbil a mesura que envellim.
• Les papil·les gustatives funcionen només quan la saliva dissol les substàncies de l'aliment i passa sobre les papil·les.
• Els bebés naixen amb papil·les gustatives per tota la boca. Desapareixen gradualment, quedant reduïdes únicament a la llengua. Les papil·les estan més concentrades en els talls de la llengua.
• Els humans poden distingir entre 2000 i 4000 olors distints, podent arribar-se fins als 10.000 olors.

El gust.

Ainara i Olga.

Rinitis

RINITIS

 

La rinitis és una enfermetat de l'olfacte. La rinitis és una inflamació del revestiment mucós del nas, que afecta a la mucosa nasal i pot ser un símptoma d'al·lèrgia. Ocasiona esternuts, obstrucció de secrecions nasals i a vegades ocasiona falta d'olfacte.


Hi han diferents tipus de rinitis, que poden ser: - Rinitis aguda. 

                                                                            - Rinitis crónica.

                                                                            - Rinitis al·lèrgica.

                                                                            - Rinitis no al·lèrgica.

                                                                            -Rinitis atrófica.

Rinitis Al·lèrgica.

ILUSIÓ ÒPTICA

Una il·lusió òptica és qualsevol il·lusió del sentit de la vista que ens porta a percebre la realitat de diverses formes. Estes poden ser de càracter fisiològic asssociats a l'efecte d'una estimulació excessiva en els ulls o el cervell (brillantor, color, moviment, etc. Com l'encandilament després de veure un llum potent). Les il·lusions cognitives es dividixen habitualment en il·lusions fictícies (al·lucinacions) on les imatges no són perceptibles amb claretat per l'ull humà, ja que el nostre cervell només pot assimilar una imatge al mateix temps.

En conclusió, el cervell humà només pot concentrar-se en un objecte, per la qual cosa, quan es presenten dor formes en una sola imatge, s'ocasiona confusió i el cervell entra en desorde, amb la qual cosa este porta a vore un altra visió a la vista.

Per exemple:

Curiositats de la pell.

LA PELL HUMANA EN UN INICI ERA FOSCA ?

La pell clara va aparéixer fan tan sols 20.000-50.000 anys. Quan els humans de pell fosca van migrar a climes més freds i van perdre gran quantitat de melanina.


EMPREDENTES DACTILARS IRREPETIBLES.

Els fetus no desenrotllen totalment les emprentes dactilars fins als tres mesos de gestació. Tots posseïm empremtes digitals irrepetibles, ni tan sols els bessons tenen les mateixes empremtes.

LES PRIMERES UNGLES VAN APARÉIXER FA 55 MILIONS D'ANYS.

Segons un estudi realitzat en la Universitat de Florida, quan van aparéixer fa més de 55 milions d'anys en primats de grandària molt reduït estes estructures van ajudar als nostres avantpassats a millorar el tacte en els dits, així com la capacitat d'arrapar i d'agafar-se.

Ungles d'un primat.

Emprenta dactilar.

Pell fosca i clara.

La evolució de l'oïda.

LA EVOLUCIÓ DE L'OÏDA. ELLES DISTINGUEIXEN MÉS SONS, PERÒ ELLS S'ORIENTES AUDITIVAMENT.

• V.P.S: vibracions per segons.

L'oïda externa dels humans primitius era molt similar al dels gossos, els gats  i caballs. L'oïda d'un gos es capaç de percibir sons ultrasònics que els èssers humans no captem. Hi ha estudis que l'oïda canina pot detectar fins 50.000 v.p.s i en alguns casos la xifra pot ascendir a les 100.000 v.p.s.

Oïda externa canina.                       Oída externa humana.

• Un bebé pot detectar fins 30.000 v.p.s.
• Un adolescent pot detectar fins les 20.000.
• Una persona de 60 anys 12.000 v.p.s.

ELLA TAMBÉ TÉ UN OÏDA MILLOR

Les dones tenen més oïda que els homens i també una millor capacitat per a distingir sons aguts. El cervell d'una dona està programat per a escoltar el plor d'un bebé en la nit. Si un gatet està maulant, la doina serà la primera en sentir-lo, però no sabrà com arribar a ell, mentre que l`home, gràcies al seu sentit espacial i orientatiu li podrà dir exactament on està.

Una dona i un home.

Les dones tenen una major sensibilitat per a diferenciar les tonalitats en el volumen de la vue, de manera que poden sentire els canvis emocionals en xiquets i adults. Per consegüent, les probabilitats demostren que hi ha huit dones que saben cantar afinant per cada home que té la mateixa aptitud musical.

Els experiments amb bebés mostren que les xiquetes són el doble de sensibles als sons aguts que els xiquets. D'aquesta manera s'explica el perquè les xiquetes es tranquilitzen més que els xiquets. La gran capacitat auditiva de la dona contribueix a la denominada "intuició femenina" , explica la facultat que posseïxen per a llegir les conversacions entre línies.

Curiositat de l'ull.

Alguna volta quan t'has fregat els ulls has vist llums i colors?
Aixó es produeix en la retina que hi han unes cèl·lules anomenades fotorreptors que s'encarregen de recollir un estímul luminós i convertir-lo en un impúls elèctric. Aquest impúls viatja per les neurones fins aplegar al lóbul occipital del cervell, a on és forma una imatge mitjanzan l'unió de tots els impulsos elèctrics, que provenen de les diferents fotorreceptors de la retina. És curiós que, encara que els ulls estén en la part delantera del cap, realment les imatgens és formen en la part del cervell més allunyada d'ells, en la part posterior.

Sinusitis

                   
                                       SINUSITIS

La sinusitis és una resposta inflamatòria de la muscosa del nas i dels senos parasenals que pot estar causada per una infecció per agents bacterianis.

Hi ha dos tipus de sinusitis:

• Rinosinusitis aguda: Aquest tipus de sinusitis té una duració aproximadament 4 setmanes. Ocorreix secundaria a una infecció del tracte superior respiratori.

• Rinosinusitis crònica: Té una duració de més de tres meses. Constitueix un complex conjunt d'enfermetats que tenen en comú una imflamació persistent dels senos parasanals.

Radiografía del senos maxilars.

Les cèl·lules ciliades

Cèl·lules ciliades

Les cèl·lules ciliades són aquelles que posseïxen cilis.

Els cilis: Són unes prolongacions cilíndriques primes que es progecten des de la superfície de la cèl·lula. Estan formades per microtúbulos del citoesquelet envoltats per la membrana ciliar. 

Cèl·lula ciliada específica: òrgan de Corti.

És el òrgan fonamental de la propiocepció del procés auditiu en general. També rep el nom de ògarn espiral ja que es troba en tot el recorregut del conducte coclear. Está format per un epiteli engrossit de característiques molt complexes. Podem observar dues fonts cèl·lulars:

• Cèl·lules ciliades coclears: tenen la funció de transformar senyals acústiques físiques a senyals acústiques macàniques. Es poden dividir en: 
• Cèl·lules Ciliades Internes.
• Cèl·lules Ciliades Externes.

•   Cèl·lules de sosten: són cèl·lules diferenciades perquè descansen sobre una membrana basal. Hi ha 6 tipus:
• Cèl·lules falàngiques internes.
• Cèl·lules columnars externes.
• Cèl·lules falàngiques externes.
• Cèl·lules limitantes externes.

 

Més enfermetats de l'ull son:

Presbícia: Comença als 40 anys i aconseguix la seua màxima evolució després dels 60. Consistix en la perdua gradual de l'elasticitat del cristal·lí que es manifesta per dificultat per a veure amb claretat els objectes pròxims. Una pwersona amb presbícia necessita allunyar un text més de 33 cm dels ulls per a poder llegir.

Ull amb presbícia.

Daltonisme: És un defecte de l'ull. Presenta dificultat per a distingir el roig i el verd, encara que hi ha casos en què també és dífícil diferenciar altres colors. Es més corrent en l'home que en la dona i és hereditori.
En el següent video podeu fer un test de daltonisme.

Catarates: És una opacitat del cristal·lí que perd la sea transparència habitual. La llum entra amb dificultat en l'ull, la qual cosa ocasiona pèrdua de visió progressiva.

Les causes principals que afecten a la pell:

• Problemes alimentaries.
• Pol.lució atmosfèrica.
• Tòxics en el treball o en la llar.
• L'estrés.
• L'excés de radiació solar.
• Els tòxics.

La psoriasis és una enfermetat inflamatoria crònica de la pell. No te cura, la emfermetat evoluciona amb brotes. No és contagiosa i es hereditària.

La psoriasis.

La dermatitis atópica és un trastron cutani prolongado.

Altres formes d'eccema són:

• Dermatitis de contacte.
• L'eccema dishidròtico.
• L'eccema numular.
• Dermatitis seborreica.

Malalties de la pell.

Malaltia de la pell.

Els receptors de l'olfacte.

                                     ELS RECEPTORS DE L'OLFACTE




Els receptors de l'olfacte són els receptors olfactius que es troben a la mucosa olfactòria, aquesta està situada al sostre de les fosses nassals.
La mucosa olfactòria té la capacitat de detectar els diferents tipus d'olors com poden ser la menta, el mesc o el podrit.

Els sentits de l'olfacte i el gust estan relacionats entre sí, ya que quan mengem els aliments que són mastegats alliberen substàncies volàtils que capta el sistema olfactiu.






Persona oliendo flores.

La pell.

La pell.

La pell respon a estímuls: tàctils, de tacte suau i de tacte profund, de pressió, tèrmics i del dolor. Els receptors tàctils són dendrites modificades, envoltades de teixit conjuntiu. Els receptors del dolor són terminacions nervioses lliures.

La pell té una importància molt gran en la vida d'un organisme. Està adaptada per a exercir funcions diferents, ja que constitueix la principal comunicació entre l'organisme i el medi ambient.

El tacte.

MALALTIES DE L'ORELLA I'NTERNA.

MALALTIES DE L'ORELLA I'NTERNA.

La presbiacúsia: és la preduda progresiva de la capacitat per a sentir altes freqüències. 

     Tratament: La pròtesi auditiva (audiòfon).

Audiòfon

La sordesa tóxica: es denomina ototoxicidad, es produeix sobre l'oïda per diverses substàncies denominades ototóxiques que afecten a la audició o a l'equilibri.

Tratament: no hi ha un tratament específic.

Ototoxicidad

Trauma sonos: és una causa comú de hipoacúsia sensorial produït per una exploció, tirs d'armes...

Tratament: és incurable.

Exces de soroll.

Malaltia de Menière: és una enfermetat de causa desconeguda caracteritzada principalmente pel vertigen.

Tratament: s'utilitcen medicaments per a disminuir la presió de l'oïda.

Malaltia de -menière.

Sordeses de tipus hereditari: aquest tipus de sordera es produeix per causes genètiques.

En l'ull es poden trobar les següents enfermetats:

Ceguera: és una perduda de la visió total o molt severa. Una persona cega es incapaç de distingir els objectes, però conserva la mínima funció per a distingir la llum de la oscuritat.

Ull cec.

Miopia: 

Astigmatisme: Es un defecte de refracció es produeix per a la diferencia capacitat de refracció entre dos meridians oculars i en consecuencia els objectes es veuen desenfocasts. Originat per la curvatura original per la part inferior de la còrnia.

Diferencia de un ull amb astigmatisme i un sense.

                     ELS RECEPTORS DEL GUST

Els receptors del gust es troben a la llengua, el paladar i la faringe. Aquestos s'agrupen formant les papil·les gustatives.
Els nounats reaccionen de manera diferent a cada un d'aquests quatre sabors: dolç, salat, amarg i àcid.
Cada sabor es nota diferent a cada lloc de la llengua, a la punta predomina el sabor dolç (al centre) i el salat (als laterals), als laterals el gust àcid i al fons l'amargor.

Papil·la gustativa.

Ainara i Olga.

Malalties a l'orella mitjana

Malalties de l'oïda

La otitis és la inflamació de l’oïda. Pot ser otitis externa i otitis mitjana. La especialitat de la medicina que tracta aquest tipus de patologia es la Otorinolaringologia.

Otitis externa, és la inflamació del conducte auditiu estern, degut a una infecció. Tipus:

-OE aguda circumscrita del conducte auditiu extern.

-OE aguda difusa.

-OE crònica.

-OE invasiva o maligna.

Otitis externa.

Otitis mitjana aguda, es divideix en:

-Otitis mitjana aguda no supurada.

-Otitis mitjana aguda supurada

 

Otitis mitjana aguda.

Otitis mitjana crònica, es divideix en :

-Otitis mitjana crònica simple.

-Otitis mitjana crònica colesteatomatosa. 

Otitis mitjana crònica.

Tractament.

Poden ser:

-Gotes òtiques.

-Antibiòtics orals.

-Antibiòtics injectats.

-Analgèsics.

-Antiflamatoris. 

Els cons són cèl·lules sensibles a la llum es situen en la retina dels vertebrats. Són les cèl·lules responsables de la visió en colors. Existeixen tres tipus de cons:
- Els sensibles a la llum roja.
- Els sensibles a la llum blau.
- Els sensibles a la llum verda.

Visió de l'ull.

Estructura de les cèl·lules.

Parts de l'orella

L’orella externa

L'orella externa està composta per un pavelló auricular i el conducte auditiu extern. El pavelló auricular està compost per un cartílag elàstic. El pavelló conta amb un lòbul auricular format per un teixit fibrós, greixos i vasos sanguinis.

• El pavelló auricular posseeix unes glàndules sebàcies denominades vellositat del trago .

• El conducte auditiu extern va des del pavelló fins al timpà. La seua mesura es de 2,5cm de llarg en el ser humà. També presenta vellositats del trago. 

-Té la funció de recollir els sons de dirigir-los cap a l’orella mitjana.

Orella externa

L’orella mitjana

En l’orella mitjana podem apreciar en la seua estructura:

          -La caixa timpànica, la membrana timpànica o timpà, els ossicles, el tub faringi o trompa d’Eustaqui.

• La caixa timpànica.

És un si irregular ple d’aire. Arriba des de la rinofaringe per mitjà de la tuba faríngia. S’encarrega de donar acoblament a l’estructura intratimpànica i serveix de mitjà de transport de freqüències acústiques. 

•  La membrana timpànica o timpà.

És semitransparent i separa la caixa timpànica del conducte auditiu exterior. Té una estructura oval amb un diàmetre d’1cm.

• Els ossicles.

Són tres diminuts ossos anomenats per la seua arquitectura anatòmica: martell, enclusa, lenticular i l’estrep (l’os més petit de tot el cos humà). La seua funció es la transformació d’ones sonores a ones sòniques.

• El tub faringi o trompa d’Eustaqui.

Mesura uns 4cm de mitjana. Es compon d’una porció òssia i una altra cartilaginosa. Serveix per a igualar la pressió a ambdós costats del timpà.

Orella mitjana.

L’orella interna

L’orella interna consta de:

• Un laberint.

Es divideix en:

-Labyrinthus osseus (ossi).

-Labyrinthus captivus (membranós).

• Conductes semicirculars.

Són tres tubets arquejats en forma de semicercle. Ens donen la noció de l’espai i contribueixen al manteniment de l’equilibri del cap i del cos.

•  Vestíbul.

                      Es comunica amb l'orella mitjana a través de la finestra oval i la finestra  

                      rodona. En el seu interior hi ha l'uricle i el sàcul.

• Còclea.

És un sistema de tubs enrotllats denominats: rampa vestibular, conducte coclear i rampa timpànica.

• Nervis.

Es divideix en:

-Nervi vestibular.

-Nervi coclear.

- Els conductes semicirculars, l’utricle i el sàcul detecten canvis d'acceleració rotacional i de la posició del cap.

- Les modificacions del senyal mecànic dels ossicles es transmeten com a ones en el medi líquid de la còclea finalment es transformen en senyal nerviós.